Escrits amb els dits

“L’executiva nacional del PSC ajorna el congrés del partit al desembre. Sensat. Acabat cicle electoral sabrem millor on som. Ara, @conRubalcaba!”

Aquesta piulada a la xarxa social Twitter feta per un diputat socialista català al Congrés exemplifica força bé quina és la sensació dominant al nucli dur d’un partit que des del novembre passat està en un període de transició en què alguns consideren potser massa alegrement el concepte transició com a sinònim de renovació. No hi ha dubte que la decisió més assenyada des del punt de vista dels interessos del PSC ha estat ajornar el congrés. Algú pot pensar que això representa un contratemps, que agafa la formació amb el pas canviat o que la deixa en una situació d’interinitat poc desitjable. Ben al contrari. És el millor que podia passar al PSC de Catalunya. Al PSC-PSOE, per ser precisos.

Després de la recordada desfeta del 28-N, l’entorn del socialisme català ha iniciat un procés de debat que pot ser poc o molt intens però que en certa manera se situa força en la marginalitat, entenent la marginalitat no pas despectivament sinó de manera estrictament geogràfica: les veus de renovació i de catalanització (no necessàriament confluents) són encara lluny de tenir prou força per articular un gir decisiu en el pròxim congrés que arraconi els timoners que han dirigit la nau amb pols de ferro durant una bona colla d’anys.

El carrer Nicaragua, seu dels socialistes catalans, continua sent el referent principal. Algú podria pensar que als ocupants dels despatxos de comandament l’avançament electoral els ha agafat per sorpresa. En realitat, però, ha estat oli en un llum, o com anell al dit, per dir-ho en un registre lingüístic més apropiat per alguns dirigents que, tot i ser catalanoparlants, confessen en privat que les frases fetes els surten en castellà. Retardar el congrés significa, bàsicament, fer-lo després de les eleccions generals. Això és el que compta. Si les eleccions generals haguessin sigut al març no hi hauria quedat altre remei que passar per un tràngol congressual que en cap cas beneficiaria electoralment el PSC. El PSC-PSOE. En cap cas.

A la cuina socialista són conscients que el mapa polític català ha canviat substancialment respecte del bipartidisme imperfecte tradicional. Amb el desgavell de l’independentisme parlamentari, CiU té garantida una certa hegemonia catalanista durant, com a mínim, un parell de legislatures. Paral·lelament, els socialistes han perdut centralitat. Centralitat catalana. Són pocs, molt pocs, els electors que encara creuen que el PSC és un partit catalanista. Per això la representació ha caigut per sota dels 30 diputats. En aquesta situació, intentar recuperar el marge perdut respecte de CiU és no tan sols una empresa complicada sinó probablement contraproduent.

Per què? El PSC ja no defensa el lideratge a Catalunya sinó que, a hores d’ara, pugna per no caure al tercer lloc en els comicis del 20-N. En aquest escenari, amb un PSOE més espanyolista i recentralitzador que mai amb Rubalcaba, i amb un electorat socialista a Catalunya cada cop amb menys manies per votar a la dreta, el marge de maniobra del partit que encara lidera José Montilla és traslladar més que mai al nostre país, i de manera pràcticament exclusiva, la confrontació entre el PSOE i el PP. Dos rivals que actualment juguen, bàsicament, a veure qui és més espanyol. No hi ha marge per a discussions sobre el grup propi. No hi ha marge ni tan sols per a discursos ambigus entorn de la doble ànima. La paraula catalanisme ara mateix fa més nosa que servei en un PSC abocat a remar per Rubalcaba en els ràpids de la cursa electoral, sense aturar-se en els meandres del debat ideològic. Qualsevol sospita de catalanisme, que a Catalunya tothom entendria com un compromís d’equilibris interns sense més importància ni transcendència, des de Madrid seria utilitzada com a munició contra un PSOE que per retallar les distàncies contra Rajoy necessita mostrar-se més nacionalment més incorruptible que el braç de Santa Teresa. Passar per un congrés abans de les eleccions hauria estat bo per al PSC però nefast per al PSOE. Per tant, no hauria estat bo per al PSC. Un sil·logisme impossible, però absolutament real.

Ara toca Rubalcaba. Això sí, amb una cap de cartell per a la qual el retorn a províncies és un suplici excessiu, un cop ha sortit escaldada del seu intent de ser cap de cartell cap a la Moncloa. Cap problema. No es pot oblidar que la disputa amb l’etern Rubalcaba és purament personal, d’egos. Ideològicament parlant, aquella Carme Chacón de l’article escrit a quatre mans amb Felipe González per beneir la sentència del TC contra l’Estatut, és un perfecte general en la reserva activa d’un socialisme centralista que s’està edificant sobre les cendres zapateristes de l’Espanya plural. Indubtablement, doncs, res millor que deixar el debat congressual al congelador. Al carrer Nicaragua almenys respiren alleugerits. El PSC pot esperar. El PSC sempre pot esperar. (Publicat a ElPuntAvui el 4 d’agost de 2009)