Escrits amb els dits

El filòsof polonès Zygmund Bauman es va treure del magí fa uns anys un concepte que ha fet fortuna de manera justa. Es tracta de la idea del temps líquid o, concretant-ho més, del pensament líquid, una metàfora immillorable per descriure i definir la inconsistència ideològica de les societats actuals, sotmeses a canvis vertiginosos, imprevistos i sovint contradictoris, als quals fa front amb un armament polític i intel·lectual tan mutable, inconsistent i elàstic que resulta impossible mantenir cap coherència en els principis més enllà del pragmatisme radical i les idees bescanviables en funció de la direcció dels vents demoscòpics.
Només cal fer un cop d’ull a l’arena política de casa nostra per veure com en els últims anys les diferències de fons entre els partits no només s’han aprimat fins a nivells quasi indestriables, sinó que els canvis de rumb programàtics vénen marcats per la conjuntura i no pas per la planificació a mitjà i llarg termini. Els aparells doctrinaris es mouen a cop de realitat (una realitat actual que, per cert, venta unes guitzes terrorífiques), i han renunciat a construir discurs per limitar-se a a adaptar-lo a les circumstàncies. Política a la carta, a gust del consumidor o d’allò que es creu que podria agradar al consumidor i que finalment allunya els ciutadans de la política perquè allò que necessita la gent, en el fons, són les certeses i la coherència que els falta en aquest món de desorientats.
Heribert Barrera. Punt i a part.
Aquest és l’home que més bé ha representat en els últims anys la capacitat de mantenir un rumb ideològic ferm, coherent i obstinat, a repèl de modes, conjuntures i pressions. Un tossut amb principis. Un intel·lectual amb un grapat d’idees clares i ben argumentades sobre les coses importants de la vida, una rara avis en un galliner on el relativisme i el dubte s’han imposat per la mandra de les elits ben peixades a prendre posicions, ja se sap que els estómacs plens tenen més tirada a la migdiada del pensament i a la covardia de la paraula.
Des que el màrqueting polític, per influència nord-americana, s’ha fet l’amo i senyor de l’estratègia electoral també a casa nostra, el repte per a tots els assessors de la cosa pública és trobar el polític al qual l’elector compraria un cotxe de segona mà. Simpatia, populisme i hipocresia amb somriure enlluernador. El senyor Barrera no tan sols no pretenia generar aquesta confiança postissa de venedor de concessionari sinó que, posats a fer, ja decidiria ell a qui estava disposat a vendre el cotxe. Tot un personatge. L’últim republicà clàssic: contundència educada, amabilitat severa, integritat ètica i solidesa intel·lectual. I temorós de l’immigrant, no cal amagar-ho perquè seria fer un flac favor a la seva figura, la d’un home que va ser ell mateix immigrant i que recelava més de la magnitud i desproporció del fenomen que no pas de les persones concretes que el protagonitzen.
Podem divergir de Barrera, només faltaria, però n’hauríem de reivindicar com a mínim l’actitud. En un món líquid com el nostre les conviccions sòlides no s’enfonsen, sinó que ens ajuden a surar. (Publicat a Presència l’11 de setembre de 2011)