Escrits amb els dits

Que a can ETA hagin dit que pleguen és una gran notícia per al País Basc i per al món civilitzat en general. Dubtar d’això només es pot fer des del maniqueisme intransigent o de l’odi incurable que pot generar l’estratègia del tot o res. Vist de Catalunya, podem tenir motius d’alegria, o no tant. Hem estat tradicionalment víctimes del filobasquisme recalcitrant de bona part del nacionalisme català, sovint enlluernat romànticament per una lluita que no només ens era estranya sinó que, per damunt de tot, ens ha resultat contraproduent. No sé si serem a temps de refer-nos de tot el mal que ens ha causat el conflicte basc i el terrorisme d’ETA, començant pels morts que han deixat a la nostra terra i continuant pels danys polítics col·laterals indiscutibles. Podem entendre, i compartir, la raó moral de poble basc i la complexitat per escatir qui són els bons i qui, els dolents; podem dir que no pas tots els bascos han donat suport al terrorisme. Però no podem pas negar que si el País Basc disposa de la situació de privilegi que té és perquè mentre els catalans anàvem amb el lliri a la mà, una part dels bascos hi duien la pistola.

A Catalunya és mentida que sempre hàgim estat gent de pau. Ens hi hem tornat, i bé que hem fet, farts de rebre. Però ni així ens n’hem sortit. Hem estat víctimes durant quatre dècades de tot allò que Madrid no ha estat capaç de fer amb el País Basc perquè no gosava. Hem esdevingut sobreeixidor de la ràbia hispànica. Hem hagut de viure amb la pistola d’ETA al clatell i la de l’Estat espanyol a la cara. I la nostra a la templa, desgraciadament. Amb la retirada d’ETA, doncs, desapareix un dels nostres enemics. Ara només ens en queda un, que es diu Espanya. O dos, si ens comptem a nosaltres mateixos. Ànim. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’octubre de 2011)