Escrits amb els dits

Espanya s’ha tret la careta. Som molts que ja fa temps que teníem clissat el rostre sinistre d’aquesta nació barroera, opressora i opressiva que només és capaç de viure contra els pobles que sap que té la capacitat d’esclafar. Una nació que exerceix el plaer dels covards: fer patir els dèbils i riure les gràcies als forts. Això és Espanya. Espanya és això i no li queda res més al món que jugar amb Catalunya, ase dels cops oficial, per demostrar la seva pretesa grandesa i rememorar una mica, a petita escala, el record de glòries passades.
Amb el pas dels anys, bona part de la ciutadania catalana que semblava conformada, resignada o fins i tot còmoda vivint en aquest règim presidiari de llibertat vigilada, ha anat descobrint què s’amaga realment darrere del concepte d’espanyolitat. Què s’hi amaga més enllà del saqueig fiscal i de la deriva lingüística genocida. S’hi amaga una actitud moral, un sistema de valors. Una manera de ser col·lectiva que és profundament tòxica.
Espanya fa el paper de fanfarró del barri cada cop de manera més indissimulada. Amb institucions com el Tribunal Constitucional i la classe judicial en pes, amb polítics entre pèrfids i caragirats com Zapatero, Rubalcaba o Rajoy, i amb bufons de la cort com el senyor Peces-Barba que, amb la seva prepotència jacobina, deu xalar com un verro veient com a sobre hi ha catalans que s’ofenen amb les seves paraules en comptes de dir, sí senyor, nosaltres també pensem que millor hauria estat bescanviar-nos per Portugal. Aquesta actitud miserable de disparar bilis contra Catalunya considerant-la una propietat i sabent que els sortirà de franc és l’Espanya real, l’única Espanya possible per més cops de cap que pactistes, possibilistes i funambulistes s’entestin a ventar contra la paret de la realitat.
No hi ha res a fer. No hi ha cap solució que no passi per marxar. Ara encara hi som a temps. Podem fer-ho d’una manera escrupolosament democràtica i relativament pacífica. Per més baladrers que siguin, els espanyols saben que a la Unió Europea està força mal vist treure els tancs al carrer per apuntar els mateixos europeus. Encara som a temps de marxar però no ens en queda gaire. Perquè l’ofensiva que ens espera a partir del dia 20 de novembre entrant, i la intoxicació tavernària que ens caurà a sobre, amb peixos barbuts o afaitats, i amb la fauna més diversa bramulant insídies, fabricant mentides i alimentant odis i conflictes on no n’hi ha, no tindrà aturador.
Des de Catalunya no podem desactivar l’espiral de deliri totalitari en què ha entrat Espanya (si és que mai n’ha arribat a sortir), però encara som a temps d’impedir, almenys, que el feixisme disfressat amb pell de xai (perquè no pot qualificar-se d’altra manera) faci forat a casa nostra. El que ens ve a sobre no és cosa de quatre anys. És el tot o res. És l’hora de la veritat. I no ens serveix apostar per tallafocs que està vist, contrastat i demostrat que són fets de la mateixa fusta. Si ens queda alguna engruna d’instint de supervivència, el dia vint no podem tornar a regalar el vot al nostre botxí. Perquè ja som al corredor de la mort. (Article publicat a Presència el 6 de novembre de 2011)