Escrits amb els dits

El PSC ha culminat amb èxit aquest cap de setmana un procés de renovació que va iniciar just per la campanya de les eleccions generals situant alguns dels pesos pesants del partit a les llistes, per tal que puguin fer la travessia del desert còmodament instal·lats en un escó a falta d’altres poltrones institucionals. Amb el congrés, el partit ha acabat de marcar una línia de futur clara, resistint cants de sirena patriòtics i evitant cops de timó temeraris.

Com bé va dir José Montilla, el PSC ha tocat fons. Ara bé, pocs partits poden dir això sent la segona força al Parlament i col·locant 14 diputats a Madrid. I aquests resultats horribles, que ja firmaria més d’una altra formació tant a la dreta com a l’esquerra del PSC, els socialistes els han obtingut amb el seu discurs menys catalanista dels últims temps, amb 25 figurants al Congrés durant quatre anys i desmarcant-se ostensiblement de qualsevol política de concentració nacional. Conclusió: el trumfo del PSC és el PSOE, i això Navarro i el seu nucli dur ho saben. Saben que a Catalunya la centralitat política, avui, està més escorada cap al sobiranisme que fa uns anys. Són conscients que el PSC no pot abandonar la seva centralitat perquè un gruix considerable de vot espanyol, que és el que els queda, no els seguiria. I calculen que l’independentisme sociològic creixent és purament conjuntural; l’electorat entrarà en estat de frustració quan constati, tard o d’hora, que de Madrid en continuaran venint només disgustos. El nou PSC és, sense gaires matisos, el PSOE a Catalunya. Esperant, disciplinadament, que vinguin temps millors. Millors per a ells, és clar. (Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2011)