Escrits amb els dits

En qüestió de salaris, fa de mal dir què significa “ben pagat”. Depèn d’algunes variables com ara la capacitat de negociar d’empleats i patrons o la facultat d’engreixar-se o aprimar-se de les vaques, que ara són magres. Hi ha persones que fan feines que no tenen preu; hi ha sous que mai no compensaran la dedicació que exigeixen determinades activitats; hi ha professions tan agraïdes que la gent hauria de pagar per fer-les.
Posem un cas pràctic. Amb un assalariat qualsevol. Joan Carles de Borbó, per exemple. Treballa de rei d’Espanya. El van col·locar a dit. Més endavant, li van fer una oposició a mida
per a una plaça vitalícia i hereditària. Diu que cobra 292.752 euros. Poc? Molt? Massa? Depèn. Tanmateix,
la pregunta és inevitable, i llarga:
Tenint en compte que no ha de pagar ni pis, ni la casa de la platja, ni la de la muntanya, ni l’aigua, ni la llum ni el gas d’enlloc; que li surten de franc el personal de la neteja, els cuiners, cambrers, els jardiners (de la casa de Madrid, la platja i la muntanya) que no manté ni el cotxe, ni posa benzina, ni compra bitllets d’avió, ni de metro (ai, metro no), ni es costeja el iot, ni en paga el gasoil, ni les medalles amb què s’enferriola els dies de festa grossa; sabent que no ha de donar cap cop de mà als fills per la hipoteca i que ni tan sols ha d’estalviar per deixar l’enterrament resolt… Si no ha de gratar-se la reial butxaca per res de tot això, la pregunta és, per a què coi necessita 292.752 euros? I què en fa, de tants de cèntims, l’home? No ho dic pas com a exercici de fiscalització. Simplement és curiositat morbosa. I una pregunta retòrica que ja sé que no obtindrà resposta mai. (Publicat a El Punt Avui el 29 de desembre de 2011)