Escrits amb els dits

En Quelo Llepacames era el porc del pare. Bé, escrit així sembla que falti al respecte al meu progenitor. Ans al contrari. Volia dir que aquest era el nom d’un dels garrins que va tenir la família quan el meu pare era petit. Era la dècada dels quaranta i l’animaló vivia, com un membre més de la colla, en una petita cort habilitada al soterrani de la casa, no pas una casa de pagès sinó al centre d’Anglès, una vila més aviat fabril de la comarca de la Selva lligada a la indústria tèxtil de la conca del riu Ter. El garrí es va fer gran a mesura que el marrec de la casa l’anava alimentant, fins que va acabar convertit en pernils, botifarres i la infinitud de menges que s’extreuen d’aquest animal del qual, com diu l’adagi, tot s’aprofita. Suposo que després en van venir alguns més, però el pare sempre ha recordat aquell que, d’infant, li llepava les canyelles quan li duia l’engreix. Tenir un porc a casa, en aquella època, era un gran què. En una economia de subsistència, els animals eren mascotes que acabaven als fogons després d’una mort violenta, sense que ningú en fes escarafalls. La roda de l’existència, la cadena alimentària. La mort en el cicle de la vida.
Han passat molts anys, d’aquesta història quotidiana familiar. Avui dia, tret d’alguna sèrie de televisió amb una truja exòtica que va tenir èxit fa unes temporades, no és pas freqüent veure exemplars del sector porcí a casa si exceptuem els marits una mica deixats pel que fa a la higiene.
El porc és, especialment en àrees urbanes, carn penjada d’un ganxo en un establiment de venda al públic. I el seu decés ve acompanyat per un milió de certificats. Per això hi ha hàbits que s’han fossilitzat. Ara són tradicions. Alguns, espectacles.
Fa uns dies rebo una invitació per assistir a la matança del porc d’un poble del Gironès. Una iniciativa comercial i folklòrica que demostra l’habilitat d’alguns empresaris i ajuntaments a l’hora d’atraure visites de cap de setmana deleroses d’exotisme low cost. Sí, senyor. En la invitació, tanmateix, m’avisen: «Els visitants podran veure en directe el procés d’esquarterament de l’animal i la posterior elaboració de carns i embotits. Donant compliment a l’actual Llei de Protecció dels Animals de Catalunya, el porc NO es matarà en públic.»
Quin país. Sense tenir en compte que l’activitat, doncs, no hauria d’anomenar-se ‘matança del porc’ sinó ‘esquarterament del porc’, quedo meravellat de l’abast que ha assolit l’estultícia humana. Per més que se’ns oculti, el pernil de gla o els peus de porc són conseqüència de matar una bèstia, mentre no hi hagi ningú que els faci brotar d’un presseguer o sorgir de la terra com una mata d’escarola. Veure matar un porc no és pas un acte de sadisme, o una diversió gratuïta com torejar, sinó una forma d’entendre com va el món. De petit, vaig assistir a unes quantes matances, en el meu cas amb la branca familiar empordanesa. Encara em retruny al cap el xiscle de l’animal portat a degollar. Però hi ha rituals que no et fan pas més salvatge, sinó més conscient. No pas per veure morir un porc t’entren ganes de degollar ningú, exceptuant, en tot cas, algun legislador. (Publicat a El Punt Avui el 29 de gener de 2012)