Escrits amb els dits

Dels anglesos i els escocesos ho envejo gairebé tot menys el clima, el menjar, els horaris dels àpats i la manera de vestir. Ara em direu: si d’algun país no es pot envejar ni clima ni menjar és que no és envejable. Doncs Anglaterra i Escòcia, si més no en l’apartat d’intangibles com ara els valors o el tarannà, són exemplars. Mireu la flegma i l’esportivitat amb què es prenen l’afer escocès. Pot capgirar l’economia i la política i, tanmateix, tot fa pensar que hi haurà referèndum sense que ningú prengui mal ni es diguin el nom del porc.
D’acord, a les illes britàniques hi ha exemples de salvatgisme execrable. El cas d’Irlanda del Nord és clar, per totes dues bandes. Però potser la història no només dóna lliçons sinó que els intel·ligents les aprenen. Ep, tampoc no cal que anem amb el lliri a la mà: Londres posarà tants pals a les rodes com pugui i hi farà anar els serveis secrets amb llicència per boicotejar. Però tot plegat passarà sense aquella sentor madrilenya de fregit i bafarada de carajillo, sinó amb el to dels elegantíssims films d’intriga protagonitzats per Michael Caine i Sean Connery, el qual, per cert, tot i ser independentista escocès podrà seguir al servei de sa graciosa Majestat, ja que el senyor Alex Salmond s’ha compromès hàbilment a mantenir la monarquia. Quina anguila, en Salmond! No digueu que no us fa enveja, vist des d’uns verals on els reis fa temps que no regnen a Catalunya sinó contra Catalunya i on, si haguéssim de fer una pel·lícula sobre el nostre cas, en comptes de Michael Caine i Sean Connery hauríem de recórrer a Imanol Arias i Joel Joan. I això perquè Pepe Isbert i Joan Capri ja fa anys que crien malves. (Publicat a El Punt Avui el 28 de gener de 2011)