Escrits amb els dits

Un artista reivindicant subvencions ve a ser com un ocell reclamant una gàbia. Segurament hi ha arguments de democratització de l’accés a la cultura que fan necessari el subsidi cultural. Tanmateix, per principi els creadors haurien d’exigir no pas almoina sinó llibertat i defugir dogals respecte dels poders. Treballar sense servituds, naturalment, comporta el risc de passar estretors, que és el risc, per cert, que correm tots els mortals. Trobaríem un grapat de figures universalment reconegudes que van passar gana, i altres que si van viure ben peixats va ser gràcies a la protecció privada, aristocràtica, religiosa o burgesa, per més basques que provoqui a uns quants rebels d’opereta.
Sigui com sigui, els moments actuals són molt durs per a les arts, la cultura i l’espectacle, que no només alimenta creadors sinó que genera molts llocs de treball, infraestructures i equipaments. Per tant, si se subvencionen àmbits com les línies aèries, el turisme o els diaris, també les companyies de teatre, grups musicals o de dansa del ventre tenen dret a treure’l de pena gràcies a l’ajuda pública. En aquest context, és un gran encert l’invent de la finestreta única que ha posat en marxa el senyor Mascarell. Perquè l’alegria amb què durant molts anys s’han repartit recursos al primer que feia un saltiró o redactava un sonet amb certa gràcia caldria reconduir-la aplicant criteris de qualitat, quantitat i selecció. I el primer pas és racionalitzar la manera de distribuir l’ajuda. El segon seria fent tornar els diners als que no garanteixin un mínim resultat, de públic o de reconeixement, però això ja és un altre acte d’aquesta llarga funció. (Publicat a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012)