Escrits amb els dits

Un partit que aposta per subordinar-se a un altre té l’avantatge que mai acaba de perdre totalment i, en canvi, pot penjar-se la medalla de totes les victòries. Atribueixes derrotes als altres, com va passar el 20-N amb la patacada del PSC deguda, només faltaria, a la mala fama de ZP. Pots enfilar-te, també, al cavall guanyador, com han fet els socialistes de Catalunya un cop proclamat el senyor Pérez. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el cavall guanyador al PSOE, amb els genets catalans sempre mana el cavall.
El lideratge del senyor Pérez al PSOE no serà pas necessàriament dolent per al PSC, ni pitjor per a Catalunya. Queda per demostrar que el senyor Pérez sigui més espanyolista que la senyora Chacón. Tanmateix, tribulacions i desventures de la senyora Chacón a banda, el PSC manté intacta l’aposta per ser la sucursal del PSOE per aquests verals. I, vist des de la seva perspectiva, no és cap mala estratègia. Abandonant les coordenades de la centralitat catalanista, continuen sent la segona força més votada al nostre país. Al PSOE això ho saben, i tenen clar que no cal la sigla del PSC per assegurar la presència electoral actual a Catalunya. Per tant, del carrer Nicaragua estant, poques bromes amb el senyor Pérez. Muts i a la gàbia per continuar aspirant a tot. Tenint clar que tot és, en definitiva, ajudar el senyor Pérez, o a qui el senyor Pérez determini, a reocupar La Moncloa. Aquest és el legítim paper del PSC a casa nostra. I si algun militant no ho veu així, no és pas que el partit estigui equivocat: és ell que hauria de començar a veure que s’ha equivocat de partit. (Publicat a El Punt Avui, el 6 de febrer de 2012)