Pressupost o mandinga
17 febrer 2012 per Carles Ribera
Si afirmo que la realitat polÃtica catalana és extremadament complexa no us estic pas revelant cap veritat oculta. Hi ha moments, però, que la veta de la intel·ligibilitat es tensa fins a lÃmits extraordinaris. Tenim un cordam molt elà stic, en aquest paÃs, per bé que n’hi ha que temen, no sense motius, que algun dia acabi petant. Aquesta setmana, per exemple. Diumenge escoltava l’alcalde de Girona proclamar la necessitat que Catalunya sigui independent. Ho va dir en un auditori, però em consta que no feia pas teatre. Ho creu. Hi creu. Tres dies després, el veig votant un pressupost pactat amb el PP. La llà grima d’emoció de molts es devia convertir en plor decebut abans d’arribar a mitja galta. Comprensible, si es valora des d’un punt de vista emocional.
La polÃtica, tanmateix, és allò que queda un cop controlada la passió. I la dinà mica parlamentà ria té aquestes contradiccions, colossals però alhora irresolubles sense caure en el dogmatisme o l’idealisme eixorc. No podem oblidar que amb sis diputats més, els que els separen de la majoria absoluta, CiU hauria aprovat uns comptes similars, i venuts com a molt sobiranistes. La vedet popular hauria fet morros, com fa sempre, però presa d’un atac d’indignada espanyolitat en comptes de penjar-se voluptuosament la medalla. Ai l’aritmètica, que fa trobadissos CiU i PP. O, ai las, Ciutadans i Solidaris. Són faves comptades, ens agradi més o menys, o ens provoqui una gratera urticant com la que em causa a mi veure que, mentre els pressupostos catalans els beneeix el PP, l’independentisme tradicional es dedica a promoure l’agermanament catalanomandinga. (Article publicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2012)