Escrits amb els dits

Sempre he desconfiat de les persones armades. Fins i tot de les que van armades per assegurar, teòricament, el meu benestar. És una qüestió de principis. I de supervivència. Per això, en els fets de València, independentment de quines siguin les raons, tinc clar que, si hi ha un enemic, aquest és la policia.
La policia ha d’intimidar d’ofici. Però el poder polític ha de modular aquesta capacitat de fer por per evitar que les forces d’ordre esdevinguin eines de repressió. Anava a dir repressió desproporcionada però no ho dic perquè seria un pleonasme. Sempre hi ha desproporció la repressió, perquè se sol exercir contra algú en condicions d’inferioritat. A València hi ha hagut repressió. Cap dubte. Per tant, hi ha hagut desproporció. Però la desproporció, no ha estat també l’excés de valoració? La protesta, bo i condemnant les agressions execrables, no voleu dir que està assolint aquesta magnitud perquè l’estem alimentant mediàticament amb excés? Ja ens hi vam trobar amb la indignació de la primavera passada, que havia de canviar el món, convocava càmeres i micròfons, obria diaris i telenotícies i tot plegat ha acabat diluït en la seva pròpia falta de consistència. Fracàs, o sobrevaloració?
Necessitem herois, en temps de crisi. I èpica. Ara bé, potser tendim a magnificar guiant-nos excessivament per la màxima “el Twitter en va ple”, sigui una mani o un lliurament de premis. I la realitat, més aviat, és allò que queda un cop restada la sobre-excitació de les xarxes socials. Voldria pensar que el País Valencià està canviant més enllà de Twitter. Però una flor no fa estiu, ni dues primavera. (Publicat a El Punt Avui el 24 de febrer de 2012)