Escrits amb els dits

L’efervescència independentista fa una dècada ben bona que centra la política a casa nostra. Cada vegada amb més força. Però amb concreció política dispersa, confrontació partidista caïnita i un domini paralitzant de l’estratègia del tants caps tants barrets en què els catalans hem excel·lit històricament. S’han constituït plataformes, congressos, processos, moviments, crides. S’han organitzat manifestacions, minifestacions i referèndums. I s’han votat partits sobiranistes que, o bé han estat incapaços de gestionar-se ni a ells mateixos, o bé un cop obtinguda una majoria estan paralitzats, almenys portes enfora, bé per la por escènica, bé per la crisi econòmica galopant, o bé per una mica de totes dues coses.

Demà a Barcelona es constitueix l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) com a culminació d’un procés de canalització del sentiment independentista cívic al marge de la política de partits. Demà no és el final del procés, sinó el principi d’un camí que hauria de ser el bo, si més no perquè a aquest país cada cop li queda menys temps per fresar cap altre camí que no sigui el del cementiri de nacions.

Tanmateix, cal ser realistes per no oblidar que tot procés d’independència és essencialment polític. Tard o d’hora (val més d’hora, abans no sigui massa tard) quedarà en mans dels partits. Però una cosa és deixar-ho a les seves mans i que ens ho facin, que s’ho facin, i una altra aconseguir que tinguin l’alè de tot un poble al clatell. Els partits ja s’espavilaran per dur-nos a la independència, especialment si veuen que se senten acompanyats quan facin un pas, o empesos quan no gosin fer-lo. (Publicat a El Punt Avui el 9 de març de 2012)