Escrits amb els dits

En el seu magnífic Diccionario del Cine Fernando Trueba recorda una anècdota atribuïda a Alfred Hitchcock segons la qual el mestre, obsedit perquè quan dormia somiava grans arguments i quan es despertava al matí no en recordava cap, va decidir posar una llibreteta i un llapis al costat de la tauleta de nit per anotar els somnis abans que s’esvaïssin. L’endemà, convençut que havia somiat un gran guió, va mirar què havia apuntat i, amb sorpresa, va descobrir que només hi havia una frase amb tres paraules: «Boy meets girl». Un noi que coneix una noia (o una persona que en coneix una altra, per donar més joc) és, doncs, la fórmula magistral de la història del cinema. Ha funcionat sempre i continuarà funcionant, potser perquè també és la fórmula magistral de la vida mateixa, i l’última prova la tenim en la remarcable última guanyadora d’un grapat d’Oscar dels bons, la producció francesa The artist.
Ep, ja sé que la història de l’home madur que coneix una joveneta no és el ganxo principal, però sí que és innegable que tot allò que es construeix en el film gira a l’entorn d’aquest argument universal i intemporal. The artist és un film interessant malgrat que no aporta res de nou a la història del cinema. O, precisament, perquè sense aportar res de nou fa una imponent tasca de reciclatge de la màgia del cel·luloide. L’atmosfera clàssica del blanc i negre en un món de llums i de colors com l’actual, l’audàcia del cinema mut en un temps que tothom piula; o unes interpretacions magistrals tenint en compte que abans del sonor calien unes actuacions molt més marcades, expressives, per tal que una imatge valgués més que les mil paraules que no es podien dir. Tampoc no és nova la reflexió de fons de la pel·lícula, doncs, com bé recordava Imma Merino fa uns dies a El Punt Avui, el film de Michel Hazanavicius torna a explicar tot allò que amb molta més cruesa havia brodat l’any 1950 Billy Wilder a Sunset Boulevard. Amb l’avantatge cronològic que el paper d’estrella del cinema mut decadent el va poder protagonitzar Gloria Swanson, un mite decadent autèntic.
The artist no ens explica res de nou, doncs, però ens ho embolica tan bé que resulta un refrescant entreteniment per a amants del bon cinema i per a generacions joves que haurien de córrer ara mateix a rescatar Sunset Boulevard i mirar-la de dalt a baix per comparar. Ah! I, de passada (i ara els cinèfils llepafils em mataran), que busquin una altra joia en blanc i negre vintage de l’any 1982, Dead Men Don’t Wear Plaid, una cinta coneguda aquí com a Cliente muerto no paga que va passar sense pena ni glòria. El vilipendiat Steve Martin hi fa el paper de la seva vida en un guió trepidant de patchwork cinèfil on s’encadenen escenes noves amb velles seqüències del cinema negre i que porten Martin a compartir pantalla amb secundaris com, poca broma, Barbara Stanwyck, Ray Milland, Ava Gardner, Humphrey Bogart, Cary Grant, Ingrid Bergman, Veronica Lake, Bette Davis, Lana Turner, Kirk Douglas, Fred MacMurray, James Cagney o Charles Laughton, la majoria morts feia anys. Heu llegit un sol article i ja teniu tres pel·lícules per veure. Què espereu! (Publicat a la revista Presència l’11 de març de 2012)