Ressaca de vaga
30 març 2012 per Carles Ribera
 Erri De Luca és un senyor de NĂ pols que escriu una prosa poètica sublim. Fa poc va presentar a Barcelona Els peixos no tanquen els ulls (Bromera). Una delĂcia que barreja nostĂ lgia i reflexiĂł amb ulls d’infant dels anys cinquanta. Un glop de mediterrĂ nia, salat i lluminĂłs; tòrrid i refrescant. RecomanaciĂł feta.
Nascut el 1950, De Luca va liderar, de jove, el moviment d’extrema esquerra Lotta Continua. Un revolucionari del segle passat, diu d’ell mateix. N’ha deixat de ser un pèl desencisat, i perquè troba que la lluita violenta Ă©s un fenomen antic: “Les revolucions eren a favor. El segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar.” En dubto, que al segle XX la cosa fos tan clara. Sigui com sigui, ha passat. I ara lluitem per drets que no voldrĂem que tambĂ© acabin sent d’abans. El napolitĂ sostĂ© que no Ă©s hora de revoluciĂł, perquè en el mĂłn d’avui les lĂnies entre interessos sĂłn massa difuses per saber a quina banda som. Ahir vam tenir-ne una prova. Una vaga general queda lluny de ser un acte revolucionari, per mĂ©s que alguns ximples ho pensin. Tanmateix, haver de prendre posiciĂł obliga a escollir bĂ ndol, a una tria maniquea que, a molts, ens descol·loca. Llegint arguments d’alguns antivaga els llançaria contra un piquet violent. Sentint proclames d’alguns vaguistes, em llançaria per la finestra. Desconcertat, em refugio en De Luca. En una entrevista recent, li pregunten:
“–Amb el pas del temps, s’ha tornat més idealista, o més realista?
”–Més napolità .”
Potser és aquesta, la resposta. (Publicat a El Punt Avui el 30 de març de 2012)
Nascut el 1950, De Luca va liderar, de jove, el moviment d’extrema esquerra Lotta Continua. Un revolucionari del segle passat, diu d’ell mateix. N’ha deixat de ser un pèl desencisat, i perquè troba que la lluita violenta Ă©s un fenomen antic: “Les revolucions eren a favor. El segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar.” En dubto, que al segle XX la cosa fos tan clara. Sigui com sigui, ha passat. I ara lluitem per drets que no voldrĂem que tambĂ© acabin sent d’abans. El napolitĂ sostĂ© que no Ă©s hora de revoluciĂł, perquè en el mĂłn d’avui les lĂnies entre interessos sĂłn massa difuses per saber a quina banda som. Ahir vam tenir-ne una prova. Una vaga general queda lluny de ser un acte revolucionari, per mĂ©s que alguns ximples ho pensin. Tanmateix, haver de prendre posiciĂł obliga a escollir bĂ ndol, a una tria maniquea que, a molts, ens descol·loca. Llegint arguments d’alguns antivaga els llançaria contra un piquet violent. Sentint proclames d’alguns vaguistes, em llançaria per la finestra. Desconcertat, em refugio en De Luca. En una entrevista recent, li pregunten:
“–Amb el pas del temps, s’ha tornat més idealista, o més realista?
”–Més napolità .”
Potser és aquesta, la resposta. (Publicat a El Punt Avui el 30 de març de 2012)
