Escrits amb els dits

La medicina receptada pel ministeri per racionalitzar la sanitat és un xarop més amargant del compte, i la propina que hi afegirà la Generalitat carrega de raó tots aquells convençuts del fet que amb un estat, el català, ja en faríem prou, perquè si n’hem de tenir dos la broma ens surt molt cara. I que ara el senyor Millo del PP digui que caldria suprimir l’euro per recepta català és com si deixes diners algú, després resulta que no et vol tornar els diners i a sobre et diu que no gosis buscar altres ingressos per fer quadrar els números. Quina barra.
En el tema del copagament, de moment hem escoltat els automatismes dels polítics, que tiren per inèrcia de les ortodòxies respectives. Alguns, a més, semblen ignorar que els medicaments fins ara tampoc eren totalment gratuïts, la qual cosa denota una certa dosi de mala fe o una salut tan envejable que no els porta mai a la farmàcia.
En definitiva, les mesures seran efectives si, d’entrada, no castiguen els que ja tenen dificultats (i, entre altres coses, no poden prendre’s un cafè sempre que volen) i, també, si ens ajuden a canviar els hàbits a tots. Com que els balls de números em generen mal de cap i no voldria pas contribuir al consum d’analgèsics, he intentat trobar una fórmula didàctica per entendre si el copagament és una mesura plausible. L’experiment el podeu fer tots a casa vostra. Obriu la farmaciola. Quantes capses de fàrmacs hi teniu? Quants de caducats després d’haver-ne pres un parell de píndoles a tot estirar. Quants que ni tan sols recordàveu que hi eren? Hi ha molt a debatre sobre copagament farmacèutic, però bona part de la resposta és a la nostra farmaciola. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2012)