Escrits amb els dits

Ara que La Caixa no m’escolta, us confessaré que vaig retirar-ne els diners quan l’entitat va anunciar que entrava a la Fundació Príncep de Girona. Quin coratge. Ara que els Mossos no miren, us diré que fa anys que porto el CAT a la matrícula tapant la inicial de l’Estat opressor. Que valent. Una altra: quan les majors van boicotejar la llei del cinema vaig escriure un article cridant
a la revolta i per predicar amb l’exemple vaig passar un any sense posar els peus a cap sala. Quina fermesa.
Ara, els peatges. Sabeu què us dic? No compteu amb mi. No és pas que no pensi que ens estan aixecant la camisa. Els que us salteu els peatges teniu tota la raó. Però he arribat a la conclusió empírica que totes aquestes campanyes d’insubmissió reactiva són infructuoses. Xalem molt, ens comptem, cantem himnes, fem voleiar estelades i el Twitter en va ple. Mentrestant, Espanya continua aquí, impertèrrita.
No hauríem de concentrar energies en mesures com ara la disciplina a l’entorn d’un govern que ens ha promès que ens durà on calgui anar? Ep, jo tampoc no hi confio massa, en aquest govern. Però tenim tanta pressa, tanta, que no hi ha temps de fabricar una altra majoria. No podem canviar-ho tot alhora i apuntar-nos a tots els bombardejos que, un rere l’altre, acaben en foc d’encenalls. Centrem-nos en canviar una cosa i prou: d’estat. I per a això, avui, cal menys víscera i més càlcul.
(Per cert, un cop superat l’enrenou de canviar els comptes d’entitat, el banc català on vaig anar a raure també es va declarar monàrquic. La cara de gamarús que em va quedar la teniu aquí a dalt, a la foto.)  (Article publicat a El Punt Avui el 4 d’abril 2012)