Escrits amb els dits

Els socialistes catalans ballen per un peu arran de la victòria de Monsieur Hollande a les presidencials franceses. Piquen de mans i s’hi emmirallen i ja es veuen tornant a remuntar a les enquestes i d’aquí a quatre dies entrant per la porta gran al Palau de la Generalitat. Fins aquí el conte de la lletera del PSC. La realitat, en canvi, és que hi ha poca cosa a comparar entre els socialistes catalans i els seus coreligionaris del nord, més enllà dels plantejaments ideològics refractaris a una excessiva política de retallades que pugui comprometre l’estat del benestar. Ei, que no és pas un tema menor, perquè a Catalunya hi ha molta gent que troba que ja comença a carregar això de la tisora sistemàtica. Però hi ha un detall determinant que els socialistes sembla que no tenen en compte o fan veure que no se n’han adonat. El discurs d’Hollande és profundament patriòtic. Només cal escoltar l’al·locució que va fer diumenge al vespre en saber-se guanyador. Els socialistes francesos no tenen dues ànimes. En tenen una de francesa, de pedra picada. I això és clau a l’hora d’obtenir pistes sobre el futur dels socialistes com a partit per treure Catalunya del sot on es troba.
Fem un exercici comparatiu. Imagineu que als francesos els diuen que a partir d’ara pagaran tots els impostos a Madrid i que des de Madrid ja decidiran quants calerons retornen a París. Què faria el senyor Hollande? La puta i la ramoneta com fa més de trenta anys que fan a can PSC, o sortiria a defensar la sobirania del seu país i el dret d’administrar els propis recursos fins a l’últim cèntim? Tots ho tenim clar, el que farien els socialistes… francesos. (Publicat a El Punt Avui l’11 de maig de 2012)