Escrits amb els dits

Tots sabem que la presidenta de Madrid s’estima els catalans entre poc i gens. Nosaltres l’hi tenim un respecte similar. I això que, si ho analitzéssim bé, Esperanza Aguirre hauria de tenir dedicats carrers i places i fins i tot alguna avinguda en pobles i ciutats de Catalunya, com a mostra de reconeixement a la seva contribució a la causa independentista. No faig broma. La senyora lideresa va ser probablement el primer càrrec polític espanyol de l’era moderna que va admetre obertament que els catalans no som espanyols. Ho recordeu, quan va lamentar que Endesa corria el perill de marxar fora del territorio nacional perquè la volia comprar la catalana Gas Natural? Quina joia, sentir la condesa de Murillo. Curiosament, em sembla recordar que la majoria de prohoms catalans es van ofendre en comptes de celebrar aquest reconeixement sobiranista avant la lettre.

Ara tornem a tenir Doña Esperanza a l’ull de l’huracà. Total, perquè ha fet una reflexió absolutament sincera des del punt de vista espanyol. No ho ha dit pas així, però se li ha entès perfectament: no comprèn què hi fan dos equips estrangers jugant la copa d’Espanya. No aneu pas errats els que penseu que tot plegat ha estat una maniobra de distracció perquè no es parli del dèficit madrileny o de l’escàndol de Bankia. Una jugada política comprensible. A Catalunya, sense anar més lluny, no em vull ni imaginar l’ambient si aquests últims quatre anys el Barça no ens hagués anestesiat amb la seva marxa triomfal. No només ho hem de reconèixer sinó que hem de suplicar que avui els nois de Guardiola ens n’injectin una altra dosi, sisplau. (Publicat a El Punt Avui el 25 de maig de 2012)