Escrits amb els dits

La cimera de dimecres va marcar l’arrencada lenta d’un procés que ens durà al fracàs. Un fracàs a Madrid, que és la prèvia necessària d’obrir el camí cap a l’èxit de l’Estat propi. Si som realistes, hem de convenir que el consens resulta difícilment ampliable. D’entrada, ja n’hi ha. La negociació pel pacte fiscal parteix de la base (i qui no hi parteixi és que pretén moure fitxa des de més enrere de la casella on es juga actualment) d’una majoria absoluta folgada. Ampliar el consens, doncs, implica primer admetre que 76 diputats ja ho tenen entre clar i molt clar, si comptem els de CiU, ERC, SI i el senyor Laporta. Amb prou garanties socials, hi podem sumar ICV. Dotze més. La cosa se situa a la ratlla de dues terceres parts de la cambra. Una proporció aclaparadora. Seria incomprensible qualsevol acord que no sumés efectius a aquest voler.
No seria dolent sumar el PSC, i fins i tot el PP, a la lluita pel pacte fiscal. Quants més, millor. Però tothom sap que qualsevol proposta del PSC i el PP a Catalunya que no sigui el més estricte compliment de la legalitat vigent és paper mullat. Els seus superiors, a Madrid, no es mouran ni un pam. Acostar el PSC és convenient, però acostar-s’hi és innecessari, perquè la seva capacitat d’influir a l’Estat és nul·la. Les coses són així. I els dos partits constitucionalistes, o s’hi sumen (com fan al País Basc), o es posen en contra dels interessos dels ciutadans catalans, o es limiten a no fer nosa. Podem donar-hi tantes voltes com calgui, però a Catalunya el peix ja està tot venut; les faves, comptades; la via, oberta, i la majoria, suficient. Que hi pugi qui vulgui, que és l’últim tren. L’únic tren. (Article publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2012)