Escrits amb els dits

No costa gaire d’arribar a la conclusió que l’enèsima allisada a la llengua catalana perpetrada per la justícia espanyola i les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, el CEO, sobre el creixement del suport a la independència de Catalunya són notícies íntimament relacionades, fets que constaten evolucions paral·leles d’una mateixa realitat política. És cert que la coincidència en el temps d’ambdues informacions, conegudes simultàniament, ajuden a fer aquesta associació d’idees, per bé que podria haver-hi hagut dies i setmanes entre una i altra (de fet, així ha sigut, perquè una enquesta no es fa d’un dia per l’altre) i la conclusió seria la mateixa: cada cop més catalans, fins i tot catalans a qui fins ara no els feia res continuar sent espanyols, veuen que Espanya no és un estat sinó una amenaça de mort. Una amenaça de mort política i de genocidi lingüístic en ple cor de l’Europa civilitzada. Sortir d’Espanya ja no és un ideal, ni tan sols una necessitat. És una emergència. Tanmateix, encara hi ha una diferència substancial entre l’ofensiva judicial espanyola i els resultats del sondeig del CEO. L’acció de la justícia és dolorosament real, i el sondeig és només això, un sondeig, una estimació, una tendència, un supòsit. Tenim, però, a les nostres mans poder passar de les enquestes a les urnes. Podríem fer-ho avui perquè hi ha majoria al Parlament. Més del 51 per cent. Podem tibar la corda uns mesos més, amb el pacte fiscal, sabent que es trencarà i que, mentrestant, anirem sumant independentistes. El que no podem fer és evitar-ho. El poble ho vol. Cal deixar que ho demani. (Article publicat a El Punt Avui el 29 de juny de 2012)