Escrits amb els dits

Barcelona celebra enguany el vintè aniversari de l’esdeveniment que la va ressituar en el panorama internacional. Durant dècades, la capital de Catalunya pràcticament només havia figurat al mapa marcada en els plànols de l’aviació italiana que l’havia bombardejada durant la Guerra Civil. La celebració dels Jocs Olímpics de l’any 1992 va marcar un punt d’inflexió, un pas endavant, un salt cap a la modernitat que va potenciar una marca que encara avui dóna uns rèdits incalculables no només a la ciutat sinó a tot el país.
L’estratègia, com tots sabem, va funcionar molt bé un cop i prou. Es va voler tirar de veta del model, seguir el mateix patró, però ja es va veure que ni el Fòrum de les Cultures, o l’estrambòtica proposta d’uns jocs d’hivern, no van aconseguir renovar l’impuls d’una ciutat que, sense dir que està esmorteïda, podríem convenir que no li aniria pas malament una nova empenta.
Tenim sort, perquè la conjuntura torna a ser favorable per tal que el Cap i Casal refulgeixi encara més. Barcelona té avui una cita amb la història que la podria instal·lar definitivament al costat de capitals com Amsterdam, Oslo, Estocolm, Dublín, Roma o Madrid, més enllà de competir-hi en les guies de destinacions turístiques o de negocis. Per al nou projecte revulsiu, Barcelona compta amb un nombre d’adherits que supera de bon tros aquella xifra de voluntaris olímpics que en el seu moment es va considerar massiva. Ara els voluntaris som el 51 per cent dels catalans, i cada cop som més. L’aposta de fa dues dècades va ser la capitalitat olímpica. L’aposta d’ara ha de ser la capitalitat d’un estat. El repte definitiu. I si pot ser al 2013 no esperem al 2014. (Publicat a El Punt Avui el 23 de juliol de 2012)