Escrits amb els dits

Ara corro el risc de jugar-me en aquestes quatre ratlles anys i panys de posicionament públic absolutament crític amb la monarquia espanyola. Tanmateix, haig de manifestar que trobo d’un mal gust extraordinari tot aquest ambient de conyeta, sarcasme i hilaritat generalitzada que ha comportat a les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació la trista imatge del cop militar (parlo en sentit literal) protagonitzat l’altre dia pel senyor Joan Carles en la seva versió uniformada. Està estudiat per la psicologia que la majoria de mortals, quan algú ensopega en públic, tenim dificultats per reprimir la rialla abans de valorar si la patacada és greu o només un ensurt. Suposo que per això una de les variants més celebrades dels espectacles humorístics sempre ha estat la de les trompades, sigui amb els pallassos al circ, les mítiques slapstick comedies de plats de nata i garrotades sobreactuades del cinema mut, o els dibuixos animats de Tom i Jerry, Bugs Bunny, Shin Chan o South Park.
L’aterratge forçat d’un altre gran actor de la comèdia humana com és el Borbó, a més, ha servit per desfermar la tírria antimonàrquica i/o antiespanyola en una demostració col·lectiva d’una certa impotència. I més tenint en compte que no va ser un episodi criticable èticament, com la famosa cacera d’elefants, sinó un accident en hores de feina. Aprofitar les relliscades senils o la decadència personal d’un individu per recrear-se en la burla i l’escarni és una actitud tan pueril que, en el fons, només es pot esperar de ciutadans que han permès que un personatge com el que ara ridiculitzem hagi estat el rei de la casa durant més de trenta anys. (Publicat a El Punt Avui el 4 d’agost del 2012)