Escrits amb els dits

Escoltant l’escalada verbal dels dirigents de guàrdia de CDC durant aquest mes d’agost podríem dir que tenen sort que el mes només dura trenta-un dies, perquè, tal com van, jo calculo que si en durés tan sols entre trenta-cinc o quaranta no els quedaria cap altre remei que pujar al balcó del Palau de la Generalitat a proclamar la independència. No caldrà, perquè el setembre és més a prop del que sembla i llavors tornarem a la marxa lenta habitual. Habitual, però marxa endavant, al cap i a la fi. Perquè, ironies a banda, les actituds i els continguts dels missatges emesos des d’aquest partit de govern fan cada cop més presoners de les seves paraules els dirigents convergents. Ja se sap que els mots se’ls endú el vent i que la gent té memòria de peix. Però algunes de les consignes que circulen seran difícils de defensar com a pura dialèctica recreativa destinada a anar proveint de titulars la premsa en temps de sequera. Hi ha asseveracions fetes aquests dies que contenen un punt d’obligació política si no es vol acabar donant la raó a aquells que, des de l’espanyolisme del PP i el despistadisme del PSC ho atribueixen tot plegat a una febrada d’estiu, a un cop de calor, ara que la canícula hi va fort.
Si l’agost és calent, la tardor es preveu més tòrrida que mai, i aquesta altíssima temperatura de sensació i el nivell d’exigència sobiranista que s’està marcant des dels encontorns governamentals no serà pas tan fàcil de refredar. El roc a la faixa de deixar la política d’acció per refugiar-se en la de simple gestió ja no funciona. Ja sabem que a la Catalunya autonòmica l’únic que queda per gestionar és la misèria. <strong>(Publicat a El Punt Avui el 9 d’agost de 2012)