Vacances a Lloret
15 agost 2012 per Carles Ribera
Si hem de fer cas al poeta Rilke i acceptar que la nostra veritable pĂ tria Ă©s la infantesa, me’n guardarĂ© bĂ© de criticar Lloret de Mar, on vaig passar els meus primers deu estius, deu llarguĂssimes vacances de tedi i despreocupaciĂł de les quals em revĂ© el record, citant ara Erri de Luca, d’aquella “pell de l’estiu, una segona pell gruixuda i fosca” que renaixia sota les butllofes provocades per l’excĂ©s d’exposiciĂł al sol i a la sal, quan encara vivĂem al marge dels consells mèdics que ara ens fan mĂ©s previnguts i preocupats.
D’aquell Lloret ja aleshores massificat n’han sobreviscut, sense necessitat d’activar la memòria sinĂł agafant el cotxe i anant-hi avui mateix, alguns dels millors racons de la Costa Brava. Els deliciosos jardins de Santa Clotilde, dissenyats per Nicolau RubiĂł i TudurĂ. El paratge de Santa Cristina. La cala Boadella. N’hi ha algun mĂ©s.
Periòdicament, però, una llevantada de desprestigi bat mediĂ ticament amb fĂşria contra la vila. Digueu-ne acusacions de turisme de borratxera, digueu-ne el nom del programa infame de la televisiĂł alemanya que ha reobert la caixa dels trons. Fa de mal dir si Lloret Ă©s un bon o un mal model. D’entrada, no sembla pas que la gernaciĂł de forasters que hi vĂ©nen en marxin decebuts. Ni que els empresaris es queixin. Una altra cosa Ă©s discutir si caldria buscar l’equilibri entre sostenibilitat i negoci. Per mĂ©s voltes que hi donem, el millor Ă©s plantejar-nos, en un esforç de sinceritat, si en cas de ser estrangers voldrĂem anar a passar les vacances al centre de Lloret. En la resposta que donem a aquesta pregunta hi ha la diagnosi mĂ©s ajustada del que caldria fer. (Publicat a El Punt Avui el 15 d’agost de 2012)