Escrits amb els dits

Només en un país tan extremadament incomprensible com Catalunya pot passar que hi hagi més de vint nois i noies nascuts al país que hagin guanyat medalla als Jocs Olímpics de Londres i que l’única persona que ho hagi celebrat brandant la bandera catalana no hagi estat cap d’aquests sinó una jugadora medalla de plata amb la selecció de l’Argentina d’hoquei sobre herba.
Sofia Maccari fins fa dos dies era força desconeguda a casa nostra, no pas perquè no destaqui en el terreny de joc sinó perquè la disciplina que practica no té gaire seguiment mediàtic. Ha hagut de ser un fet col·lateral el que, a la majoria, ens ha permès conèixer la seva trajectòria. Arran del gran nombre de felicitacions rebudes des de casa nostra, l’esportista ha explicat a les xarxes socials que el fet que lluís l’estelada va ser una mostra d’agraïment cap a Catalunya, on va viure i jugar durant set anys. No és política, és normalitat. Paral·lelament, resulta que una bona colla d’atletes de totes les disciplines s’han estat entrenant durant mesos al centre d’alt rendiment de Sant Cugat a compte del govern català, al qual l’Estat deu gairebé 11 milions. Als medallistes que s’hi han entrenat a cos de rei, catalans o no, lluny de fer voleiar l’estelada, ni se’ls ha sentit cap paraula d’agraïment al país que els ha hostatjat generosament. “El meu cor sempre serà mig argentí mig català! Visca Catalunya!”, manifestava ahir a la matinada Sofia Maccari, des del seu compte de Twitter. No sé pas què en penseu. Jo diria que aquests mitjos cors catalans tenen un batec molt més agradable que els d’altres conciutadans, alguns alts com un sant Pau, espanyols de tot cor. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’agost de 2012)