Escrits amb els dits

Catalunya, terra d’acollida i de confluència des de temps immemorials, acumula una riquesa gastronòmica fabulosa que s’ha anat sedimentant gràcies a aportacions de diversos pobles que han vingut a raure a casa nostra de pas o per quedar-se. La majoria de plats de l’anomenada cuina tradicional incorporen ingredients que quan el país va néixer ni tan sols es coneixien per aquests verals. Tot aquest patrimoni gormand ha anat omplint el rebost de manera natural i pacífica, i si no ha estat pacífica les baralles no han sigut pas als fogons. Ningú ens ha prohibit legalment menjar escudella i carn d’olla, o seques amb botifarra, escalivada, pa amb tomàquet, tripa i pota, bull negre o coca de llardons; com a màxim ens ho ha desaconsellat algun metge. És cert que a les nostres llars s’hi combinen menges i gustos d’arreu del món. Però, tot i la dura competència del fast food i d’algunes modes més o menys consolidades com ara la pizza, el gaspatxo o el kebab, tenim un perfil culinari definit i identificable. Gastronomia catalana no és pas tota la gastronomia que es fa a Catalunya. Per això en molts restaurants d’aquí s’especifica que serveixen cuina grega, libanesa o marroquina, fins i tot quan els cuiners són catalans de soca-rel. I ni són pitjors cuiners, ni menys catalans, per fer gastronomia d’una altra banda. Amb la resta de la cultura no passa el mateix. Ara està de moda considerar que qualsevol acte cultural executat dins del territori nacional és cultura catalana. Fins i tot escriure en una llengua que si la trobem fins a la sopa és perquè a molts ens ha estat imposada durant 300 anys. Ja ho sabeu doncs. Un restaurant japonès, sobretot si és regentat per catalans, és gastronomia catalana. Que us quedi clar. (Publicat a El Punt Avui el 19 d’agost de 2012)