Escrits amb els dits

Espanya ha guanyat el primer assalt. No pas perquè el govern d’Artur Mas li hagi sol·licitat el rescat. Això és bàsicament el pas més humiliant del procés de descomposició de l’encaix de Catalunya a l’Estat dels espanyols, però no pas un punt final sinó la mostra definitiva que la dignitat dels catalans ha tocat fons. El primer assalt l’ha guanyat Madrid perquè el resultat de la claudicació financera de la Generalitat és que hem començat a barallar-nos entre nosaltres, descarregant tota l’artilleria de retrets, desqualificacions i tu més en un foc creuat que en aquest país és la tradició política de més predicament.
Vivim en un racó de món on cada ciutadà o ciutadana no només té la solució per a tots els problemes de Catalunya, sinó que es pensa que l’única solució bona és la pròpia, com si li hagués estat revelada directament per l’avi Macià reviscut, pel president màrtir Companys, el pare de la pàtria Guifré el Pilós i per la Moreneta, guieu-nos cap al cel, guieu-nos cap al cel. A Madrid s’hi freguen les mans, amb aquesta incapacitat nostra d’avançar en grup. Ep, que consti que allà l’antagonisme polític és molt més virulent, visceral i salvatge que a casa nostra, on practiquem l’esbravada innòcua. Però a Espanya comparteixen una idea de país blindada. Aquí no. Ja veig a venir la manifestació de la Diada. Una gentada que farà impressió, un mar d’estelades inaudit i una motivació com feia anys que no s’havia vist si és que s’haurà vist mai abans. Si hi aneu i no sou de cridar, pareu bé l’orella: ja em sabreu dir si els polítics que s’han endut els brams, els insults i les paraules més gruixudes són els de fora o els de casa. (Publicat a El Punt Avui el 30 d’agost de 2012)