Escrits amb els dits

La impressionant singladura que ha decidit iniciar el poble de Catalunya amb aquest canvi de ritme sobtat a l’estil de les escapades ciclistes o les curses atlètiques de mig fons, ha accelerat tots els fulls de ruta, els d’uns perquè havien planificat una marxa més lenta, els d’altres perquè ni en el millor dels somnis podien imaginar que la velocitat del procés s’acostaria als seus desitjos.
La ruta que hem obert és de tres carrils que avancen en paral·lel. El primer és l’interior, per on haurem de circular mantenint la cohesió i prou serenitat per no posar-nos bastons a les rodes del propi carro. Hi ha, en segon lloc, la ruta espanyola, inhòspita i sinuosa. Ja hem vist com les gasten, i només és el començament. Serà difícil no acabar estimbats al voral de la intransigència i l’ofensiva política despietada. Queda, finalment, la ruta internacional. Determinant per inclinar la nostra sort. Explicar-nos i, sobretot, no deixar que el món tingui, només, la versió espanyola, és clau. Si ho fem bé no serem pas rebuts amb excessiva hostilitat en un món diplomàtic dominat pel pragmatisme. Enmig del brogit dels últims dies ha nascut l’oficina de la Generalitat per a les relacions amb la premsa estrangera, iniciativa batejada com a Programa Eugeni Xammar. Mentre no comencem a veure’n els resultats, us recomano conèixer el senyor Xammar (1888-1973). Ho podeu fer amb Periodisme? Permetin!, el llibre de Quim Torra, el seu admirador més entusiasta. O per mitjà de Xammar mateix a Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema). Constatareu que la nova oficina de premsa exterior ha encertat, com a mínim, la tria del nom.