Escrits amb els dits

El senyor Mariano Rajoy haurà d’entomar, el 14 de novembre entrant, la segona vaga general en vuit mesos. Una proesa certament remarcable per a un governant que encara no fa un any obtenia la confiança de la majoria absoluta dels seus conciutadans. A Catalunya, com bé sabeu, la convocatòria d’aturada cau al bell mig de la campanya electoral més important dels últims quaranta anys. Intentaré no entrar en la discussió sobre si una vaga d’aquesta magnitud és oportuna quan la millor manera, i la més quantificable, de castigar Rajoy potser seria provocar el fracàs electoral del PP en tres eleccions tan importants com les catalanes, les basques o les gallegues. Tampoc entraré a debatre si a Catalunya la vaga és fer seguidisme espanyol ara que ens estem plantejant deixar de ser espanyols; o si aquesta coincidència permetrà entrar en campanya amb calçador l’agenda social i evidenciar la política de retallades d’Artur Mas. Tot això és menor en un context en què allò que resulta més curiós és constatar com, una altra vegada, més que mesurar l’efectivitat d’una eina clarament innòcua en la societat d’avui (quins efectes sobre la millora de la condició de vida dels assalariats va tenir la del 29-M?) els partits polítics catalans prenen posició aplicant amb celeritat els automatismes ideològics. Si sóc d’esquerres (o això em penso) estic a favor de la vaga general. Si sóc de dretes (encara que pensi que no ho sóc), hi estic en contra. Si sóc sindicalista, no tinc res millor a fer. Aquest és el resum del debat argumental. Malament rai quan l’estratègia política està basada en catecismes i no en l’observació i anàlisi de les realitats canviants. (Article publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2012)