Escrits amb els dits

Després del 25-N, més enllà de l’increment del vot pel dret a decidir i la gran diferència respecte del suport unionista, hi ha una constatació que no resulta menor a l’hora de valorar l’avenç del sobiranisme: actualment no hi ha cap força parlamentària que estigui en condicions de recosir, d’una manera raonable per a totes dues bandes, les malmeses relacions amb Espanya. El paper de pont que ha intentat fer el PSC durant trenta anys ha quedat dinamitat. Per la voluntat del PSOE, que ha virat cap al constitucionalisme estricte, i per la desorientació del PSC, on prou feina tenen per recompondre les peces després de la trencadissa electoral. Mireu si tenen feina que, enlluernats per la patacada de Mas, per començar encara no s’han adonat que ha estat una trencadissa. Respecte de CiU, l’altre gran partit amb vocació pactista, per més que el senyor Duran maldi per ser el salvador de la pàtria autonòmica, la realitat és que des de fa una setmana l’encara forta centralitat que acredita la seva formació depèn d’un suport marcadament sobiranista.

Si amb això no n’hi hagués prou, hi ha un altre símptoma inequívoc del camí sense retorn: qui es pot entendre amb una Espanya que ha basat la reacció no pas en la contraproposta sinó en l’insult, l’ofensa, l’amenaça i la falta de respecte més lamentable? Què podem negociar amb algú que no ens vol com a germans sinó com a presoners, i que ho ha manifestat sense embuts? Hem cremat les naus. Els catalans, i els espanyols també. Mirem de no cremar els nostres mariners, doncs, ara que som en bona ruta cap a l’estat català, tocant més que mai de peus a terra. (Publicat a El Punt Avui el 3 de desembre de 2012)