Escrits amb els dits

No ens enganyem pas. El senyor ministre espanyol d’ensinistrament i formació de l’esperit nacional, José Ignacio Wert, té tota la raó. Els catalans ja podem cridar i plorar i lamentar-nos. No hi donem més voltes i no hi busquem més raons. Ja ens hi podem posar fulles. A l’Estat espanyol hi ha unes lleis, hi ha unes resolucions judicials, hi ha un model d’estat perfectament definit en qüestions idiomàtiques. L’administració central d’aquest estat, en conseqüència, no fa altra cosa que explorar totes les possibilitats que li ofereix el marc legal per tal de normalitzar l’única llengua que respecta. Com bé sabem tots des de fa segles, és la castellana. Cal aclarir, a qui no tingui prou domini de la parla de Cervantes i Sergio Ramos, que normalitzar, en aquell idioma, és sinònim d’imposar, de la mateixa manera que convivència és equivalent a discriminació o espoli fiscal vol dir exactament el mateix que solidaritat interterritorial. Matisos que tenen els idiomes i que, afortunadament, els catalans, gràcies al nostre do de llengües, podem copsar perfectament.
Aquest és el pa que s’hi dóna, a Espanya. I nosaltres som exactament igual d’espanyols que qualsevol altre mentre no decidim el contrari. Fa dos diumenges vam tenir oportunitat de manifestar la nostra voluntat. Del resultat de les eleccions es pot desprendre que d’aquí a uns mesos hauríem d’expressar definitivament en una consulta si volem continuar vivint com a ciutadans de segona, esclaus, empestats, discriminats, vilipendiats i cornuts pagant el beure. O si, simplement, volem ser catalans. (Publicat a El PUnt Avui el 7 de desembre de 2012)