Rubalcaba
15 febrer 2013 per Carles Ribera
De les declaracions, contradeclaracions, desmentiments i insinuacions sobre el camargagate hi ha una frase que vaig sentir ahir i que resulta especialment sagnant: “L’espionatge polĂtic em sembla repugnant.” La va proferir ahir el lĂder del PSOE, Alfredo PĂ©rez Rubalcaba, en la primera ocasiĂł que obria la boca en relaciĂł amb les acusacions al PSC de microfonia furtiva. Escoltant don Alfredo, un arriba a la conclusiĂł que en polĂtica hi ha la hipocresia, hi ha el cinisme i hi ha el rubalcabisme.
Suposo que tots esteu al cas que tots els paĂŻsos del mĂłn tenen allò que en diuen serveis d’intel·ligència. El nom no tĂ© res a veure amb la competència intel·lectual, sinĂł amb la capacitat de col·lectar informaciĂł per garantir la seguretat de l’Estat. En fi, la manera eufemĂstica de referir-se als serveis d’espionatge, perquè ja se sap que un bon espia no admetrĂ mai la seva feina. A l’Estat espanyol tambĂ© tots estem al cas que l’espionatge ha portat el nom de CESID i, des de fa uns anys, el de CNI. Aquests serveis secrets han estat controlats des de Defensa o Presidència, amb una intensa i inevitable connexiĂł amb Interior, que Ă©s qui mana i mena la policia i els fons reservats. Per tant, provoca una certa hilaritat escoltar el senyor Rubalcaba, exministre de l’Interior i exministre de la Presidència, mostrant fĂ stic per l’espionatge polĂtic. El cardenal Mazzarino, un dels pares de la raĂł d’estat i enginyer del clavegueram de la polĂtica moderna, va escriure: “Heus acĂ com conèixer els vicis d’alguna gent: li faltaran paraules prou dures per denunciar i blasmar un vici si tambĂ© el pateix ell.” Cap novetat, des del llunyĂ segle XVII. (Publicat a El Punt Avui el 15 de febrer de 2013)