Escrits amb els dits

Fa uns dies, en una xerrada amb altres col·legues sobre les perspectives actuals del periodisme, vaig prevenir el sofert auditori que, parlant del futur de la nostra professió, els periodistes pertanyem al mateix gremi que els economistes i els meteoròlegs: sabem explicar força bé el que passa, però a l’hora de fer prediccions fallem més que una escopeta de fira, i ja em perdonaran els meteoròlegs perquè, de la colla citada, són els que tenen més mala fama però a l’hora de la veritat cal admetre que l’encerten bastant. Sigui com sigui, un cop vista l’elecció papal, hauríem de donar la benvinguda al club al venerable col·lectiu dels vaticanistes.
No es pot pas dir que hagin estat gaire inspirats a l’hora de fer vaticinis, i no és el primer cop. Francesc, conegut fins ara com a Jorge Mario Bergoglio, no figurava pas en les principals llistes de papables, per més que ara surtin alguns experts i intentin demostrar que es podria interpretar que ja ho veien a venir i que fins i tot ho havien insinuat i mig dit. Tant se val. Un cop ventilada la fumata blanca és l’hora d’anàlisis aprofundides. De moment, la valoració més brillant l’ha fet el presidente encargado veneçolà Nicolás Maduro: “Sabem que el nostre comandant va pujar a les altures i està davant de Crist, en alguna cosa va influir perquè s’esculli un papa sud-americà”. No era una ironia. Us imagineu què diria l’esquerra aquí si Rajoy invoqués Fraga en una hipotètica elecció de Rouco. O si Duran parlés de la intercessió de Carrasco i Formiguera per a la tria de Martínez Sistach. Ja em veig a la futura Catalunya socialista i revolucionària desfilant tots i totes al so del Kumbaià. (Publicat a El Punt Avui el 15 de març de 2013)