Escrits amb els dits

En l’assemblea de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de dissabte a Girona els assistents vàrem poder sentir almenys tres vegades el desig explícit que aquella fos l’última trobada general d’un projecte destinat a tenir una vida breu perquè el seu objectiu, la independència, hauria de ser una fita a molt curt termini. En condicions normals pot resultar paradoxal que una organització que té tot just un any de vida faci un vot de fugacitat, i encara més quan ha aconseguit aglutinar més de 25.000 persones entre associats i simpatitzants, a veure quin partit pot presentar aquestes xifres. La vida de l’ANC tant de bo sigui efímera i deixi, almenys, el pòsit d’una nova fornada de ciutadans compromesos. Però és indiscutible que el moment històric exigeix una certa celeritat. El pressupost que ha d’aprovar el govern del país és la crua demostració d’aquesta emergència nacional. Els comptes seran terrorífics i ningú amb dos dits de seny pot pensar el contrari. Patirem tots i com a màxim es podrà aconseguir que aquells sectors més desafavorits no tinguin un increment del seu perjudici. Però els ciutadans no tenim vocació de patidors si no és per assolir un fi. Un esforç com aquest només pot ser si l’acció de govern ens demostra que és per anar endavant i no per caminar en el cercle viciós del qui dia passa any empeny. Totes les formacions que donin suport a aquests números haurien de fer-ho tenint clar que ens demanen un últim sacrifici. La idea que el progrés nacional i el social són indestriables no pot ser només un missatge retòric per anar marejant la perdiu. La perdiu es deia autonomia i fa temps que és morta. (Publicat a El Punt Avui el 18 de març de 2013)