Escrits amb els dits

Carles Viver Pi-Sunyer, Germà Bel, Carles Boix, Enoch Albertí, Salvador Cardús, Ferran Requejo, Joan Vintró, Pilar Rahola, Joan Font, Núria Bosch, Francina Esteve, Josep Maria Reniu, Àngel Castiñeira. Són els noms de les persones que formaran part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que el govern crearà aviat. No hi ha dubte que, al marge dels parers de les inevitables capelletes, aquest organisme estarà integrat per unes personalitats de gran vàlua intel·lectual, preparació tècnica en els seus àmbits respectius, incloent-hi l’avantguarda periodística. Ben segur que faran una bona feina o, almenys, intentaran posar tota la bona voluntat i saviesa al servei del procés sobiranista, d’una manera, segons sembla, totalment altruista i desinteressada. Perfecte. El país necessita experts com ells per mirar d’evitar el naufragi tècnic del projecte col·lectiu.

Però hi ha un organisme que em sembla molt més decisiu que el Consell de Transició Nacional a l’hora de portar la nau a bon port. És el Consell de Vigilància Nacional. Ni se n’han escollit els membres, ni està prevista la seva constitució, tot i que fa mig any que existeix de manera oficiosa. Va ser creat amb l’aportació de voluntaris, i no em feu posar els noms perquè no m’hi caben. Són un milió i mig de persones que van constituir-se l’Onze de Setembre passat als carrers de la capital. Aquests són l’autèntica garantia que la cosa tiri endavant, vetllant per tal que els representants polítics no cedeixin ara que fa la sensació que més d’un es mor de ganes d’anar a Madrid a deixar-se fer l’abraçada de l’ós. No els deixem sols, que se’ns esgarriaran.  (Article publicat a El Punt Avui el 2 d’abril de 2013)