Escrits amb els dits

Les reaccions corporatives a les queixes del conseller Saura cap a un mitjà de comunicació posen en relleu, un cop més, que els periodistes ens atorguem el privilegi de criticar tothom però pobre del que gosi criticar-nos a nosaltres. La realitat mostra que com que controlem (o ens ho pensem) el sector de la creació d’opinió, la gent generalment se’n guarda, de buscar-nos les pessigolles, especialment els que viuen d’estar ben considerats per l’opinió pública. Així, un periodista pot fer una crítica teatral posant a parir des del director fins al tramoista, però pobre d’aquell que s’hi torni. Podem blasmar polítics, empresaris, policies i futbolistes, fins i tot quan s’ho mereixen, però ai qui gosi posar en qüestió públicament la feina dels comunicadors. Ens estem convertint en el gremi més prepotent després dels jutges. Potser és perquè ens considerem jutges i no part. I pel que fa al cas del començament, una cosa és que Saura no tingui raó i l’altra que no pugui queixar-se de la nostra feina. Només faltaria.