Pagar impostos
3 maig 2013 per Carles Ribera
En una bona anà lisi comparativa feta a principis d’aquesta setmana en aquest diari, el periodista Albert Segura constatava que els catalans, ep, els que encara tenim la fortuna de poder treballar per compte propi o d’altri, dels dotze mesos que té un any ens en passem cinc i mig pencant únicament per satisfer els impostos que ens exigeixen com a contribuents. Una cà rrega fiscal que pot arribar al 56% i que només és comparable a les de Suècia o Dinamarca, molt per sobre de la mitjana europea, del 38%.
Servida aixĂ en calent, la dada pot resultar esfereĂŻdora, injusta. Un excĂ©s recaptatori. Això no obstant, poder pagar molts impostos d’entrada no Ă©s una mala notĂcia, perquè Ă©s senyal que es guanyen diners. Contribuir al fisc no agrada a ningĂş perquè en el fons no ens refiem del fisc, però haurĂem de convenir que els diners pĂşblics no plouen pas del cel i que, per tant, sĂłn necessaris per garantir aquella mĂ xima recomanable que tothom ha d’aportar segons les seves possibilitats per tal que tothom pugui rebre segons les seves necessitats. El problema de la pressiĂł fiscal no Ă©s pas que obligui a pagar molt, sinĂł constatar que els tributs ens els gestionen malament, que no graven a qui mĂ©s tĂ©, sinĂł a qui estĂ atrapat per una nòmina, i a mĂ©s no acaben retornant amb serveis de qualitat (us faria res pagar com un suec si rebĂ©ssiu les prestacions d’un suec?) o, directament, com passa a Catalunya, no retornen de cap manera perquè no ens els recapten, sinĂł que ens els confisquen. Ens podem queixar poc. Si paguem els tributs a Espanya Ă©s perquè, de moment, no ens decidim a decidir. (Publicat a El Punt Avui el 3 d’abril de 2013)