Escrits amb els dits

Hi ha reputats analistes i experimentats politòlegs que, amb ganes vocacionals o sobrevingudes de veure el got mig buit, han decretat que la cimera pel dret a decidir d’aquesta setmana ha sigut un fracàs. Potser no hi entenc res, o potser sóc de veure gots mig plens, però la impressió que em va fer va ser exactament la contrària. És cert que pot resultar una mica cançoner aquest full de ruta que fa tants meandres i avança amb parsimònia i una inquietant falta de concreció. Tanmateix, ja hauríem d’haver entès que això de proclamar la independència no és pas pujar a un balcó i fotre un bruel, sinó que hi ha una llarga llista de preparatius i previsió de contingències perquè el gran dia o, millor dit, l’endemà del gran dia, no ens l’haguem d’embeinar derrotats per falta de planificació. Mentrestant, és important anar fent trobades (potser no cal abusar tan pomposament del mot cimera) per anar veient qui hi surt mogut, borrós o fora d’enquadrament. Cal que l’opinió pública tingui clara l’evolució de les estratègies dels principals partits per saber quins companys de viatge tria cadascú i quines complicitats els són més grates a l’hora de votar. Que anem lents? Fa només un any, només un, qui podia imaginar que hauríem fet una cimera pel dret a decidir i que dos dies després fins i tot el PSC votaria a favor de crear-ne la comissió parlamentària. Aquest últim any l’estem vivint tan ràpidament que ara que s’acosta l’hora de la veritat ens fa l’efecte que avancem poc. No cal desgastar-nos corrent nosaltres, que d’accelerar el procés sobiranista ja se n’encarreguen disciplinadament el TC i el govern espanyol. (Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)