Escrits amb els dits

Resulta ben estrany constatar com la lliga que acaba de guanyar el FC Barcelona aparentment ha sigut una de les més plàcides dels últims anys, tot i que, en realitat, pel pes de la problemàtica extraesportiva que hi ha confluït (si és que la psicologia de grup es pot considerar extraexportiva), la fita ha tingut un mèrit impressionant. Curiosament, a més, el títol que s’afegeix a la llarga llista dels blaugrana ha estat rebut amb una certa falta d’entusiasme, almenys si ho comparem amb uns anys enrere. Avorrits de guanyar? Inconformistes? Exageradament exigents? Deu ser que això de guanyar lligues últimament sembla tan normal i fora de dubte que la majoria de culers han perdut la perspectiva històrica i la racionalitat esportiva i han arribat a una voracitat tan extrema que avui dia res que no sigui guanyar la Champions un any sí i l’altre també no és prou important.

No em digueu que no és paradoxal comprovar com, en general, els mateixos ciutadans que no estan mai contents amb els èxits del seu equip de futbol siguin tan condescendents en altres aspectes de la vida com, per posar un exemple, els seus polítics. No vull ni pensar què seria de Catalunya si l’afició, és a dir, l’elector, fos tan sever amb els seus governs i parlaments i els marqués tan de prop i no els en deixés passar ni una. Amb un nivell de control tan alt em sembla que aquest país no caldria que lluités per la independència perquè ja seria lliure de fa anys. Ara, en canvi, Rajoy, Montoro i De Guindos estan a punt de deixar-nos en fora de joc i encara hi ha catalans d’avantguarda que els aplaudeixen la jugada. (Article publicat el 13 de maig de 2013 a El Punt Avui)