Escrits amb els dits

Si la disputa entre Catalunya i Espanya fos un partit de futbol, ara mateix diríem que acaba de deixar el terreny de joc Jose Mourinho i ha entrat José María Aznar. Tots els països mouen la banqueta en la mesura de les seves possibilitats, i els espanyols, a l’hora d’organitzar la seva tàctica quan juguen contra Catalunya, sigui futbol, sigui llengua, sigui economia, solen optar per una estratègia d’atac barroer amb pilota a l’olla, convençuts de la seva superioritat numèrica, no és que siguin més, és que l’àrbitre va amb ells. I ara no em digueu que barrejo naps amb cols posant al mateix sac en Mourinho i el senyor del bigoti minvant, perquè sí que tenen a veure. Són el tipus de persona que al país veí treuen de la recambra per llançar contra Catalunya. Prepotents, creguts, intransigents. El perfil de líder que tenen al cap molts espanyols quan passen massa estona de cara al sol i comencen a tenir deliris d’unitat, grandesa i llibertat desbocada. Com que no poden ressuscitar qui realment voldrien perquè agafés les regnes de tot plegat, els enyoradissos de la camisa blava, de la División Azul i de la Formación del Espíritu Nacional no tenen cap més remei que treure’s de la màniga el cabdill de l’Espanya que deien que anava bien mentre estava enrajolant la tomba on som ara. Endavant les atxes. Deixeu passar l’amic de Bush i Blair, l’heroi de Perejil, qui ha demostrat, de sobres, de sobres, una gran capacitat de lideratge. Si la disputa entre Catalunya i Espanya fos un partit de futbol, ara mateix diria que acaben de donar-nos un plus de motivació per sortir al contracop. Cada vegada es veu més clar que hi haurà remuntada. (Publicat a El Punt Avui el 23 de maig de 2013)