Escrits amb els dits

Fa uns anys, en una visita a Brussel·les vaig veure el cèlebre Manneken Pis, aquella estatueta que representa un nen orinant de cara a la concurrència, amb una barretina i una samarra de pastor. Resulta que era Onze de Setembre i els responsables del monument van disfressar-lo per homenatjar Catalunya. No és res d’estrany. El pixaner més famós de Bèlgica té més vestits que la Barbie, perquè hi ha el costum de guarnir-lo amb vestits regionals, esportius, i d’altra mena, els quals s’exposen ordenadament en un museu. Fins i tot li han enfundat la samarreta del Barça, com al nostre benvolgut Cristòfol Colom barceloní, que aquests dies m’ha fet revenir el cas belga. En el cas nostrat, la campanya colombina de Nike ha estat una victòria alada absoluta, i s’ha complert aquella màxima que sosté que val més que se’n parli encara que sigui malament. Consideracions estètiques i ordenances a banda, la iniciativa de la marca de roba esportiva qui sap si, amb el temps, esdevindrà tradició com la de la capital europea. Colom i el Manneken tenen en comú el fet que, com a obres d’art, són de qualitat més que discreta, i alhora actuen com a referents icònics de les respectives ciutats. Els separa, naturalment, una qüestió de mida, no em refereixo només al dit, i d’accessibilitat. Tanmateix, en aquests moments d’euroescepticisme no estaria malament agermanar les dues ciutats i començar a preparar per al nostre almirall un generós fons d’armari tallat pels millors dissenyadors de casa, de renom mundial. Podríem començar amb una samarreta de la selecció de futbol de Gibraltar. Ei, només és un exemple. (Publicat a El Punt Avui el 27 de maig de 2013)