Escrits amb els dits

El fet que el president del Tribunal Constitucional espanyol sigui jutge i part en la tasca de dirimir sobre qüestions tan sensibles per al nostre país com ara la declaració de sobirania podria rebre qualificatius com esperpèntic, indignant, inconcebible, inacceptable, intolerable, indecent… i no continuo perquè em quedaria sense espai per acabar l’article. He escrit podria perquè el pintoresquisme polític madrileny ha arribat a un nivell d’excentricitat democràtica tan fenomenal que la capacitat de generar sorpresa minva paral·lelament a l’increment de les ganes de posar distància decidint que volem marxar perquè, tot i que tampoc no som perfectes, pitjor que a Espanya no ens anirà pas. No ens cal més argumentari. En tenim de sobres. De sobres.
Això no obstant, el cas del TC resulta paradigmàtic de la qualitat de la cultura democràtica espanyola. Arran de la constatació que el màxim responsable de la cort d’arbitratge polític té una militància partidista irrefutable, la controvèrsia que s’ha generat no se centra tant a decidir si plega ell o el fan fora, sinó que en el fons s’estan embrancant a dilucidar si hi ha alguna escletxa jurídica que li permeti una aberració ètica d’aquesta magnitud. A Espanya la dona del Cèsar no cal que sigui honesta, n’hi ha prou que el seu comportament estigui legalitzat. Ai, aquest dogmatisme hispà que tot ho centrifuga en benefici de la impunitat d’una organització de l’Estat basada en una fórmula sui generis de la separació de poders més inspirada en la teoria de la Santíssima Trinitat que no pas en la de Montesquieu. Tres figures, però un únic déu, el poder total, integral, absolut. (Publicat a El Punt Avui el 19 de juliol de 2013)