Escrits amb els dits

La setmana passada vam llegir un informe de Greenpeace en el qual s’arribava a la conclusió que la meitat de la costa catalana està destruïda. D’entrada, el que demostra l’informe d’aquesta prestigiosa entitat és que la meitat de la costa està construïda. Quina part d’aquesta “construcció” és “destrucció” no és tan senzill de determinar, tot i que pot espatllar algun titular catastrofista.
D’entrada, en aquests plantejaments apocalíptics hi ha una certa tendència a considerar la presència i activitat humana en un entorn com un problema. No tinc prou coneixements per aventurar quin hauria de ser el grau òptim d’ocupació del litoral, però, en tot cas, en un país mediterrani respon a una certa lògica climàtica i econòmica el fet que la població tingui tendència a establir-se a les zones pròximes al mar i explotar-les. Històricament ha estat així, a Catalunya, tot i que no havíem sigut mai tants com ara, entre locals i passavolants, ni tan concentrats a l’estiu. Estaria d’acord amb els ecologistes que tenim un litoral infecte sense pràcticament excepció, però per arribar a la mateixa conclusió no contraposaria tant el totxo al pintoresquisme. No és tan preocupant que la costa estigui massa construïda, sinó com, per a què, i per a qui. En segons quins aspectes, en un mes d’agost Lloret és molt més sostenible que Cadaqués. En segons quins aspectes, cap dels dos models ens serveix perquè cap dels dos està pensat per als habitants, sinó per als visitants. La sostenibilitat no consisteix, per tant, a no construir, sinó a no destruir, i és un mal punt de partida qualsevol anàlisi que consideri inevitablement sinònims aquests dos mots. (Article publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2013)