Escrits amb els dits

Ara us pensareu que m’ha tocat massa el sol i desvariejo, però haig de confessar que quan l’independentisme va començar a ocupar la centralitat política la meva intuïció era que el PSC se situaria com la formació amb més futur en una Catalunya independent.

M’explico. El procés cap a l’estat propi provoca un immens desgast en les forces que, per convicció o bé empeses pel clam ciutadà, estiren el carro. Un desgast que pot comportar que algun partit es desintegri pel camí o poc després d’arribar a la meta i que els que tenen la independència com a principal objectiu quedin superats per falta de programa general. En el marc de la nova Catalunya, on caldrà més cap que cor, més capacitat d’organització que de mobilització, els socialistes haurien pogut acreditar un balanç de més de trenta anys d’experiència en la gestió pública. No calia pas que el PSC s’acostés al sobiranisme, per mantenir les opcions. N’hi havia prou amb donar un suport escèptic i asèptic, però inequívoc, al dret a decidir. És més, amb aquesta actitud, si l’operació estat propi no acabés bé, haurien pogut quedar com el partit centrat i solvent destinat a refer la trencadissa. Lluny d’aquest escenari, però, Navarro i Cia han optat per posar tots els ous en el cistell del fracàs sobiranista, aspirant a ser, de la mà del PSOE, els salvadors d’un país enfonsat per haver confiat en un projecte derrotat. El daltabaix sobiranista és una hipòtesi possible, per què negar-ho. Però si Catalunya fracassa en l’actual objectiu majoritari, el PSC serà vist com a part activa d’aquesta desfeta. Quan algú cau pel precipici, l’última mà que busca és la de qui l’ha empès. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’agost de 2013)