Escrits amb els dits

En tota personalitat política és inevitable un punt d’ambició personal, de comportament exhibicionista, de ganes de figurar. És una característica consubstancial a la projecció pública. Un peatge necessari que hem de pagar els que preferim quedar-nos a casa o mirar-ho des de la barrera. Uns defectes que hem de disculpar a aquells que se’n cuiden d’organitzar una societat que sempre exigeix, sempre es queixa, i no es pregunta pràcticament mai què pot fer pel país en comptes de pensar què pot fer el país per ell, i perdoneu-me si m’he posat una mica kennedyià.
Sovint aquestes ganes de figurar i aquests personalismes una mica desmesurats es compensen amb una bona tasca de gestió i de servei que els exhonera. En d’altres casos, com tots sabem, no només no és així sinó que ens roben la cartera i ens aixequen la camisa i ara no em feu citar noms perquè em quedaria sense espai i vull parlar d’un tercer cas. És el dels polítics que busquen exclusivament la seva promoció personal. No cal que robin, no cal que enganyin. Però tot allò que ambicionen és la seva projecció pública. La senyora Carme Chacón, per citar un nom, s’ha llaurat un brillant currículum polític, on ja hi té escrit fins i tot el seu pas per la presidència del govern de la seva estimada Espanya a l’espera que la realitat no sigui tan tossuda. Mentre no arriba el moment, ha buscat un lloc càlid com a caserna d’hivern. Potser tornarà. Per ella no quedarà pas. Però si continua construint el seu full de serveis com ho ha fet fins ara serà d’aquelles figures que han deixat record d’allò que han sigut, però dels quals ningú recorda què han fet. (Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost de 2013)