Escrits amb els dits

Una de les imatges que oferirà la Via Catalana que enllaçarem demà passat els ciutadans que volem un estat propi és la del variat marxandatge sobiranista que d’uns mesos ençà prolifera en comerços, parades, venda on-line i tots els sistemes de comercialització a l’abast. Amb l’estelada com a element inspirador tenim una àmplia gamma de calçat, samarretes, bijuteria i complements que fan les delícies de molts compatriotes i que probablement ha convertit aquest sector en un dels més rendibles econòmicament parlant.
És indubtable que aquesta afició per l’estelada és un signe dels temps i fruit d’una situació política conjuntural, la qual cosa és bona avui, però si es projecta a mitjà o a llarg termini fa una certa angúnia pensar que, per dir-ho amb l’argot cosmopolita imperant en el món de l’estilisme, tota aquesta Estelada Fashion, o l’Indepe style acabi passant de moda i d’aquí uns anys quan obrim l’armari dels mals endreços ens trobem el clauer de l’estelada o la samarreta de la Via Catalana al costat de la dessuadora del Cobi, la llibreta escolar del Mundial 82 o aquell vas recaragolat del Fòrum 2004 que no s’aguantava dret. Totes les modes passen i molt poques suporten amb dignitat els efectes del pas del temps. Aquests dies d’efervescència patriòtica, de compromís cívic, i de mobilització ciutadana són una bona prova de la determinació d’un poble que si no canvien molt les coses haurà de tenir prou resistència per continuar marcant als seus polítics quina és la via. I aconseguir que l’estelada d’aquí uns anys onegi dalt d’un pal davant de l’ONU en comptes de fer companyia, oblidada, al Naranjito. (Publicat a El Punt Avui el 9 de setembre de 2013)