Escrits amb els dits

El debat sobre l’estat de la nació (els autonomistes estrictes llegiu debat de política general) obre aquesta setmana un curs parlamentari que, si tot va bé, serà el més decisiu de la història de la Catalunya autònoma. Decisiu no pas perquè els ciutadans hàgim de decidir res (ja vam fer via per la Diada, i passar la decisió per les urnes quedaria per al pròxim curs, anant bé), sinó perquè hem de conèixer data i pregunta i intentar trobar la fórmula per facilitar que la consulta sobre la independència (perquè a aquestes altures ja no podem ser preguntats sobre cap altra cosa) no quedi bloquejada, inutilitzada o sabotejada per un Estat espanyol que no vol ni sentir a parlar-ne però que, per si de cas, ja ha començat la campanya pel no, amb un discurs de consum català catastrofista destinat a fer-nos desdir de voler anar per lliure i un desplegament diplomàtic internacional per tallar-nos qualsevol senyal de suport.
Com estem podent llegir en aquest diari ahir i avui, els analistes internacionals, que ara fa un any opinaven una mica d’oïda sobre el cas català, a hores d’ara ja tenen força clar, hi estiguin a favor o no, de què va la cosa. És l’hora de la política, dels polítics que han de concretar allò que la ciutadania reclama amb insistència, perseverança i determinació des de ja fa mesos i mesos. L’experimentat periodista Martí Anglada sostenia no fa gaires dies a les xarxes socials que els estats que han aconseguit la independència ho han fet en un període relativament curt de temps, d’uns dos anys i mig des de l’eclosió de la reivindicació. Aquí ja en portem un. Hi ha temps de sobres per fer-ho sense pressa, però sense pausa. (Publicat el 23 de setembre a El Punt Avui)