Escrits amb els dits

A mesura que ens anem acostant a la independència tothom veu clar que aquest fet ja només depèn del procés d’adaptació institucional a una realitat sociopolítica sòlida. Per això cada cop són més els representants del món dels negocis, sensibles i amatents com ningú a les vibracions de la conjuntura, que hi diuen la seva. Alguns s’expressen amb la diplomàcia natural del món de l’empresa. Altres amb una sorprenent falta de prudència. Uns quants amb una presa de partit disfressada de neutralitat amb el llautó a la vista d’una hora lluny. És inevitable que un procés que implica i interpel·la tota la societat catalana acabi fent moure el món dels diners. Anirem veient com prenen posició en funció de la coneguda màxima que el client sempre té la raó. Els que tenen mercat a Espanya seran més reticents. Els que viuen de la rifeta clientelista espanyola són els que estan més nerviosos. Els que saben que el català és un mercat petit però potent, observen. L’emprenedor de raça té molt clar que un país nou obre la porta a un gran ventall d’oportunitats.
De moment, el procés avança i tots els advertiments i jeremiades que ens arriben de Madrid es va veient que estan més basades en el desig que no pas en l’estadística. No només no espantem els inversors, sinó que Catalunya, lluny de perdre pistonada, guanya pes com a pol d’atracció.
Només una puntualització. Estaria bé que no interpretéssim les dades a la defensiva afirmant que el sobiranisme “no espanta” o “no perjudica” l’economia. Siguem agosarats per afirmar que un país que es mou genera reactivació perquè mostra una societat que davant la crisi no es deprimeix, sinó que té un projecte que engresca. La il·lusió s’encomana i si alguna cosa és sensible a l’estat d’ànim són els diners. (Publicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2014)