Escrits amb els dits

El poble català ha estat històricament un sofert destinatari del virtuosisme d’altres nacions en l’art del vilipendi. En aquest diari hem publicat ocasionalment algun catàleg dels insults que ens plouen, per exemple, des de Madrid. Val a dir que d’uns anys ençà la pluja ha esdevingut aiguat. El que no deuen saber els adversaris és que si no ens hi tornem és perquè som mesurats de paraules, no pas perquè ens falti artilleria, lleugera, pesant i nuclear.

Disposem d’un arsenal dialèctic que fa feredat. I si no em creieu correu a la llibreria més propera i fireu-vos l’últim llibre del filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal 100 insults imprescindibles (Cossetània), on documenta la solvència de la catalana llengua en l’art de l’improperi, la destresa en el llançament de penjaments i la mestria en el conreu de la verbositat injuriosa. De ‘burro’ a ‘cantamanyanes’, de ‘cul d’olla’ a ‘gamarús’, de ‘ximple’ a ‘torracollons’, de ‘xitxarel·lo’ a ‘pallús’, el llibre de Vidal és un compendi deliciós de l’agressió verbal, que en català se serveix ara barrejada amb mordacitat, ara rebaixada amb ironia, o reforçada pel sarcasme coent. Potser per això el volum incorpora sota cada entrada un emprenyometre que quantifica el potencial ofensiu de cada mot, per bé que aquesta valoració no té en compte el gruix epidèrmic dels eventuals destinataris del dard. ‘Cagabandúrries’, ‘capsigrany’, ‘carallot’, ‘sòmines’, ‘mitjacerilla’, ‘passerell’, ‘pelacanyes’… la llista és llarga (amb un apèndix que n’apunta uns quants més) i si servidor volgués ser mereixedor de qualificatius com ara llepafils, mestretites o setciències diria que hi he trobat a faltar ‘flasca’, ‘refistolat’o ‘pic-pic’. Podeu pensar que l’assumpte és anecdòtic, però aneu errats. L’inventari d’imprecacions hauria de ser considerat una estructura d’Estat. El món ha de saber que si ens toquen gaire el voraviu som capaços de fer tronar i ploure. De boquilla, és clar. (Publicat a El Punt Avui el 10 de març de 2014)